Notícies de mont medi

01. Introducció

Segons la World Commission in En­viroment and Development (WCED), el desenvolupament sostenible és aquell que “satisfà les necessitats actuals sense comprometre la capacitat de les pròximes generacions per satisfer-ne les pròpies”. Tanmateix, la humanitat ha fet el contrari d’un desenvolupa­ment sostenible. El recurs als combus­tibles fòssils (els estalvis geològics del planeta) usats sense mesura ha possi­bilitat un gran desenvolupament eco­nòmic. Però el creixement, sense altre finalitat que el creixement mateix, ha esdevingut el gran depredador d’uns recursos no renovables finits i d’uns de renovables que s’estan consumint més enllà de la seva capacitat de re­novació. Com a resultat, hi ha hagut un seriós deteriorament del medi ambient que ha obert la porta al canvi climàtic d’origen antròpic, un poderós destruc­tor de recursos i de benestar.

Avui, els recursos bàsics per satisfer les nostres principals necessitats de vida i benestar, incloent-hi principal­ment l’alimentació, estan en tensió. És a dir, el sòl agrícola, els boscos, l’ai­gua, la biodiversitat i l’energia s’acos­ten al cercle infernal de deteriorament i escassetat (erosió i pèrdua de sòl fèrtil, desforestació, contaminació de l’aigua, pèrdua de biodiversitat, im­pactes ambientals dels combustibles fòssils, etc.). Alhora, els objectius de reducció de les emissions de Gasos Efecte Hivernacle (GEF) d’acord amb els Acords de Paris sobre el canvi cli­màtic de 2015 desplacen la demanda cap als recursos renovables i pres­sionen aquests mateixos recursos.

Les energies renovables, la bioeconomia (aliments i altres)

i la defensa de la biodiversitat són els tres vectors

que formen la línia del front en la lluita contra el canvi climàtic i el futur sostenible.

La gran planta solar que és la Terra és el gran receptacle per a la transforma­ció de l’energia solar en energia usable (calor o electricitat). La fotosíntesi és la fàbrica de producció de productes renovables de bioeconomia (aliments, biocarburants, fusta, cuir, materials tèxtils, productes químics biològics, biofertilitzants, farmacèutics, bioplàs­tics, etc.). Al seu torn, la natura reque­reix la seva conservació i defensa, i la biodiversitat és la gran reserva d’opor­tunitats per al desenvolupament humà. En definitiva, les energies renovables, la bioeconomia (aliments i altres) i la defensa de la biodiversitat són els tres vectors que formen la línia del front en la lluita contra el canvi climàtic i el fu­tur sostenible. És en aquesta primera línia on es produiran les tensions més importants.

02. Canvi climàtic i agricultura

En aquest context, l’agricultura esdevé la víctima preferida del canvi climàtic. Ja s’estan produint i intensificant fets com ara irregularitat del règim de plu­ges, augment dels episodis de seque­ra, esdeveniments meteorològics ex­trems, augment del nivell del mar amb possibles inundacions de terres fèrtils com ara els deltes, etc. De fet, la crisi climàtica expressarà les seves formes més agudes en forma de crisi alimen­tària. Les crisis successives de preus dels cereals de 2007, 2010 i 2012 són els primers advertiments.

Figura 1. Emissions globals de GEH per sectors econòmics. Font: Informe AR5 IPCC

Però, alhora, l’agricultura i la ramaderia són causa del canvi climàtic. Segons el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), el sec­tor AFOLU (Agricultura, Silvicultura i Altres Usos del Sòl) al món és res­ponsable del 24% de les emissions de GEH el 14% correspondria a l’agricultura, especialment a la rama­deria, però la resta és causada per la desforestació. Cal matisar, però, que l’aportació directa en GEH de l’AFO­LU a Catalunya és el 9% perquè a Catalunya no hi ha desforestació, i majoritàriament la ramaderia és aviar o porcina, que emet menys emissions GEH que els remugants.

Figura 2. Emissions de GEH a Catalunya per sectors econòmics (2018). Font: Informe de progrés del compliment dels objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Oficina del Canvi Climàtic de Catalunya

La desforestació prové de la pressió creixent de la demanda bioeconòmi­ca, bàsicament d’aliments per a una població en creixement i amb dietes cada vegada més proteíniques. Des de 1960, segons la FAO, la produc­ció de cereals, el primer aliment del món, s’ha multiplicat per 3,5. I, en els darrers trenta anys, segons la matei­xa font, s’han desforestat 178 milions d’hectàrees, l’equivalent a 55,6 vega­des la superfície de Catalunya. Les demandes són creixents i els recursos progressivament més escassos, de manera que la necessària sobreex­plotació d’aquests recursos forma un cercle viciós.

Som davant d’un problema d’una gran complexitat, i els problemes complexos tenen sempre solucions complexes, totes imperfectes o insuficients. Cal defugir les solucions fàcils formulades sovint com a axiomes que no cal con­trastar. Contràriament, és dins de la complexitat i amb el suport de la cièn­cia que albirarem els camins possibles.

03. La resposta d’Europa

El Pacte verd europeu (Green Deal) és el camí que marca Europa per refer els equilibris mediambientals i lluitar contra el canvi climàtic. Del conjunt de propostes del Green Deal, l’estratègia sobre biodiversitat i la ”De la granja a taula” (Farm to Fork) són les que afecten l’agroalimentació d’una manera més directa. Ambdues estratègies estan estretament relaci­onades i en conjunt impliquen canvis importants en les polítiques agràries.

Alguns dels objectius, referits a l’horit­zó temporal 2030, que poden afectar més l’agroalimentació són: ampliació de les àrees protegides fins al 30% de la superfície europea, reforestar amb 3.000 milions d’arbres, reduc­ció del 50% en l’ús i el risc de pla­guicides, reducció de com a mínim el 20% de l’ús de fertilitzants, reducció del 50% en les vendes d’antimicro­bians utilitzats en animals de granja i aqüicultura, augment de l’agricultura ecològica a una quota del 25% de les terres agrícoles, revisió de les nor­mes de benestar animal, i estratègia i actuació per facilitar i augmentar la captació de carboni en sòls agrícoles.

Es tracta d’un conjunt de mesures mediambientalment importants però que en tots els casos suposen, amb les característiques de l’agricultura actual, pèrdues en la capacitat pro­ductiva i, en general, més costos. Per exemple, la reforestació reduirà els terrenys agrícoles. En un altre apar­tat, l’ampliació de les àrees protegi­des reduirà la producció a les zones afectades. Pel que fa a l’agricultura ecològica, segons dades concretes d’experiències a Catalunya, redueix la producció de cereals en un 30% i la de fruita fresca en un 50%; a la vinya, per contra, la producció és gairebé equivalent, però enguany la menor protecció contra les malalties ha cau­sat pèrdues extraordinàries a causa del míldiu. Tot això, tenint en compte, a més, la pressió creixent de la de­manda alimentària a escala global i amb un canvi climàtic cada vegada més actiu en la destrucció i produc­ció de recursos. Davant d’aquest fet, els ministres d’agricultura de la Unió Europea ja han advertit del risc que la sostenibilitat de l’agricultura europea no tingui com a contrapartida impor­tacions insostenibles, la qual cosa seria un gran contrasentit i una mera externalització del problema.

04. Intensificació sostenible

A fi de mantenir l’equilibri entre una demanda creixent amb l’oferta d’ali­ments, la FAO proposa el que ha anomenat “intensificació sostenible”. L’increment de la demanda d’ali­ments i altres productes de la bio­economia no es pot basar en la des­forestació. Tot seguit, s’exposen les principals estratègies dins d’aquest marc conceptual.

·Agroecologia. Aquesta branca de la ciència ofereix alternatives produc­tives més amigables amb la natura; ens ensenya a fer un millor ús dels recursos (aigua, sòl, energia), a re­ciclar-los, a diversificar els sistemes productius limitant el monocultiu i a aprofitar sinergies entre diferents cultius i formes de produir-los per augmentar la seva estabilitat i  resili­ència, i a utilitzar estratègies naturals per al control de plagues i malalties (lluita biològica, control integrat de plagues).

·Millora genètica. Obtenció de plantes o animals més productius i eficients, que redueixen el volum de residus potencialment contaminants, més resistents a malalties o plagues, etc. Les biotecnologies ofereixen oportu­nitats en gran part inexplorades.

·Agricultura de precisió. On la planta és en gran part capaç de requerir el subministrament de la seva nutrició d’una manera exactament ajustada a les seves necessitats, cosa que minimitza els residus potencialment contaminants. Amb aquesta finalitat, utilitza la informació proporcionada pels biosensors, tecnologies de te­ledetecció (amb drons, avionetes o satèl·lits) i tractaments de Big Data i intel·ligència artificial (fig. 3).

Figura 3. Exemple d’agricultura de precisió segons la plataforma IrriDesk. Font: IRTA

·Regadiu. El regadiu a l’àrea mediter­rània obre la porta a l’agricultura mo­derna i competitiva: permet noves opcions productives, multiplica la producció i, en conseqüència, evita la desforestació, apropa la produc­ció al lloc del consum, augmenta la producció biològica com a embornal de carboni i evita la desertificació, i és, per tant, una eina clara contra el canvi climàtic. També és la millor eina de desenvolupament rural. Una eina que, no obstant això, està con­dicionada a la disponibilitat d’aigua i a un ús ambientalment raonable d’aquest recurs. Un recurs, però, que no es destrueix i permet la seva regeneració, un bon argument per a la reutilització d’aigües residuals.

·No agrocarburants. Reducció o eli­minació de l’ús de biocarburants de primera generació en tant que estan ocupant sòl agrícola, un re­curs essencial per donar resposta al repte alimentari. Estem parlant dels agrocarburants (bioetanol o biodièsel) produïts a partir de cul­tius alimentaris (blat de moro, blat, canya de sucre, palma, llavors d’oli, gira-sol, etc.) o no alimentaris (ca­melina, per exemple), però produïts en sòl agrícola.

·Bioeconomia circular. L’objectiu és utilitzar millor el que ja utilitzem, i uti­litzar millor allò que encara no utilit­zem, reciclant, convertint els residus en producte i reutilitzant-los. El reci­clatge ha de recuperar el seu paper en la cultura econòmica.

·Combatre el malbaratament alimen­tari. Segons la FAO, un terç dels ali­ments potencialment consumibles es deterioren o es malgasten pel camí de la cadena alimentària des del moment de la collita o la produc­ció. El malbaratament alimentari s’ha de reduir per raons de proveïment alimentari i per raons ètiques. Cal ac­tuar en tota la cadena, promoure la bioeconomia circular, aportar criteris i relaxar alguna legislació que l’afavo­reixi (exigències en la comercialitza­ció, data de consum preferent, etc.).

·Dieta vegetal. Impulsar canvis en el consum vers dietes més saluda­bles, però també menys exigents en recursos. Una dieta amb major contingut vegetal és una dieta que requereix menys recursos del sòl i de l’aigua, una bona raó per fomen­tar-ne el consum. I una bona raó més per valorar la dieta mediterrània.

·Noves alternatives alimentàries. El món de les algues és un recurs poc explorat amb grans possibilitats. Els insectes són una possible font de proteïnes de gran interès. I els desenvolupaments de la carn per cultiu cel·lular oferiran una alternativa probablement més eficient a la carn en relació amb els recursos utilitzats per produir-la, una alternativa que pot ocupar un segment de mercat creixent a mitjà i llarg termini.

En definitiva, al segle XXI, l’agroeco­logia, la biotecnologia i les tecnolo­gies de la informació i la comunica­ció poden ser bons aliats per a una agricultura altament productiva amb uns residus mínims i un impacte am­biental mínim. Finalment, com a ob­servació de referència, si, com diem, la ciència i la tecnologia han de tenir un paper clau, l’impuls de l’R+D ha de ser una prioritat.

05. El Green Deal llegit des de Catalunya

El Green Deal o Pacte verd serà la guia de l’actuació a Catalunya vers l’objec­tiu de sostenibilitat, que forma part de l’esforç conjunt d’Europa. Tanmateix, la concreció de les diferents estratègies europees ha de tenir en compte l’ex­traordinària diversitat d’Europa, i, per tant, ha de tenir en compte les especi­ficitats regionals, de les quals es poden extreure conclusions aparentment con­tradictòries amb els objectius globals.

Precisament en relació amb Catalu­nya, a més de les diferències relacio­nades amb les característiques d’una regió mediterrània, cal esmentar algu­nes paradoxes. Catalunya compta avui amb el 32% del seu territori protegit dins de la xarxa Natura 2000. És una contribució molt important en la de­fensa de la biodiversitat europea, molt superior a la majoria d’estats i regions europees. L’estratègia de biodiversitat proposa com a objectiu europeu per a 2030 arribar al 30% de l’àrea prote­gida, un objectiu que Catalunya avui ja ha superat. Per tant, l’ampliació de l’àrea de la xarxa Natura a Catalunya no hauria de ser un objectiu, la qual cosa no desdiu la necessitat de des­tinar recursos i energies a millorar la gestió dels espais protegits.

Un altre objectiu que a Catalunya hauria de tenir una lectura pròpia és l’objectiu de la reforestació. Actual­ment, el 64% de la zona de Catalunya és zona forestal. No obstant això, és en gran part un bosc extraordinària­ment dens, fruit de l’abandonament i els incendis forestals, amb densitats impensables en alguns casos i en part responsables de la disminució dels cabals dels nostres rius. En defi­nitiva, dos terços del territori català és bosc, poc o mal gestionat, improduc­tiu i desaprofitat. És a dir, disposem d’una immensa teia preparada per al pròxim incendi, que tindrà alts cos­tos econòmics i personals. L’objectiu aquí és precisament reforçar la gestió productiva del bosc, dins dels límits de la renovació del recurs. És la millor manera de protegir-lo. Contràriament, els boscos menys densos segmentats per cultius i pastures promouen la bi­odiversitat, ja que la biodiversitat s’ex­pressa amb més intensitat en espais oberts. Alhora, un bosc compartit amb l’agricultura i la ramaderia ofereix un paisatge més ric i divers, mentre se’n redueix radicalment el risc d’incendi, cosa que evita costos i danys.

En un altre sentit, Catalunya és un país amb serioses dificultats per a l’agricul­tura. El 50,5% de la terra té més del 20% de pendent i moltes comarques reben pluges insuficients, la qual cosa dificulta l’agricultura competitiva. Com a resultat, Catalunya conrea només el 26% del seu territori. La superfície conreada per càpita és la meitat d’Eu­ropa i del món. Com a conseqüència, Catalunya té una baixa taxa d’autosufi­ciència alimentària, entre el 40 i el 45%.

La crisi climàtica expressarà les seves formes

més agudes en forma de crisi alimentària

Aquestes característiques han confi­gurat (abusant de simplificació) el sis­tema alimentari català de manera dual. D’una banda, hi ha una agricultura po­tencialment competitiva, formada bà­sicament per l’agricultura de regadiu, pel secà de la Catalunya humida i per la ramadera intensiva. D’altra banda, hi ha una agricultura en dificultat situada en zones àrides no regables, en mun­tanyes i en alguns entorns periurbans. És una agricultura que resisteix amb estratègies, sovint imaginatives, de valor afegit i diversificació productiva. L’agricultura potencialment competi­tiva aporta gairebé el 95% de la pro­ducció agrícola catalana. No obstant això, l’agricultura en dificultat té un va­lor decisiu en l’equilibri territorial, ja que proporciona serveis biosistèmics es­sencials. Reconèixer aquesta dualitat és imprescindible per dissenyar les es­tratègies adequades, ja que en realitat s’han d’establir estratègies diferencia­des, i tanmateix respectuoses entre si.

06. Punts crítics davant del nou escenari

Les exigències del nou escenari vers la sostenibilitat estan reclamant re­orientar o ressituar diverses opcions productives. Al si d’aquest procés de transformació, caldrà parar una aten­ció especial en alguns punts crítics:

Clúster carni-ramader: En un escenari a mitjà-llarg termini, el clúster carni-rama­der se situa en una tempesta perfecta. Des de diferents vectors, incloent-hi el medi ambient, es qüestiona el consum de carn, l’opció vegetal guanya impor­tància i a mitjà termini la carn de cultiu cel·lular pot esdevenir-ne una seriosa alternativa (fig. 4). Estem parlant de la primera indústria del país i d’una eina clau d’equilibri territorial. La ramaderia intensiva ha sostingut la població i un paisatge viu en moltes comarques de Catalunya. Qualsevol estratègia hau­rà de ser extremadament prudent per a no desmantellar equilibris forjats en anys sense una alternativa per refer-los. Sens dubte, caldrà avançar en una gestió ramadera mediambientalment avançada i fer un seguiment acurat d’impactes. Alhora, caldria eixamplar la producció vegetal i donar valor als ser­veis públics ecosistèmics de l’agricultu­ra en entorns d’especial dificultat.

Figura 4. Prospectiva sobre l’evolució dels mercats carnis. Font: ATKearney

Regadiu: Atès el baix nivell d’autosufici­ència alimentària de Catalunya i la seva reducció esperada a partir de l’aplicació de les mesures del Green Deal, un objec­tiu estratègic rellevant és millorar aquest grau d’autosuficiència. Es pot objectar que el dèficit en el subministrament agrí­cola podria ser cobert per un major grau de dependència del comerç exterior. No obstant això, a part de l’efecte dominó que produiria a la indústria alimentària, Catalunya no pot renunciar a contribuir a la resolució del problema de la seguretat alimentària global. Amb aquesta finalitat, s’han d’optimitzar els potencials del re­gadiu dins dels límits ambientalment ra­onables i s’ha d’impulsar, amb el suport de la tecnologia, la implementació de l’agricultura de precisió.

Cal una alimentació  que sigui alhora sostenible,

suficient i assequible a tothom

Catalunya necessita agricultura. El 30% de la superfície de regadiu genera el 70% de la producció, però amb regadiu modern i produccions de valor afegit el coeficient multiplicador pot ser molt més alt. A la zona de Torres de Segre, el coeficient està per sobre de 20, i més de 40 és el coeficient multiplica­dor de l’horta intensiva. Els fets parlen amb claredat: les dues comarques de la plana de Lleida que van regar des de 1855 (Segrià i Pla d’Urgell) han tingut un creixement demogràfic que no s’allunya de la mitjana catalana; aquestes co­marques mai no van perdre població. Contràriament, les que no van tenir un regadiu important van perdre prop del 30 o el 40% de la població (fig. 5).

Figura 5. Evolució de la població 1857-1991 a les comarques de la plana de Lleida. Font: Estudi Canal Segarra-Garrigues, una eina de futur

Energies renovables: L’impuls de les energies renovables és una opció clau de transformació energètica. Tanma­teix, cal evitar que aquestes energies es desenvolupin competint amb el sòl agrícola. Les empreses energètiques fotovoltaiques reclamen els sòls més productius de Catalunya, inclosos els sòls de regadiu. S’argumenta la im­portància de l’energia renovable, però, sens dubte, es l’alimentació qui passa davant en l’ordre de prioritats. Més en­cara, quan les energies fotovoltaiques no són incompatibles amb l’agricul­tura, hi ha erms, matolls i teulades de sobres, i l’agricultura no es pot realitzar en erms, matolls i terrasses. Destruir un recurs essencial com és el sòl agrícola, molt escàs a Catalunya, per potenciar un altre recurs seria, a parer meu, un gran error estratègic. Així mateix, zones ZEPA podrien acollir energia fotovoltaica atès que no hi ha incompatibilitat d’ús.

En resum, no és senzill avançar vers un món sostenible, que prèviament hem posat en risc. Però l’actuació és urgent i indefugible. Deia Albert Einstein que no pretenguéssim canviar les coses si seguíssim fent el mateix. Caldrà es­tar oberts als canvis. Caldrà aprendre a fer altres coses. Caldrà, tanmateix, tenir en compte el conjunt de factors i demandes implicats i cercar de mane­ra cooperativa el millor resultat.

 Article extret del Dossier Tècnic cº 111: “Sistemes agroalimentaris sostenibles”